diumenge, 27 de desembre de 2009

Molts d'Anys i Bones Festes

Estem gaudint del que per tradició són les festes més familiars en les Illes, recordem que la tradició ens duia el dia de Nadal a casa d'uns padrins a dinar i el dia de Segona Festa a casa dels altres padrins. Si fa uns anys s'hagués trencat aquest ritual hagués estat un drama, actualment el fet que moltes familías es conti amb més d'una llar, el del pare i el de la mare, i que al seu torn els progenitors tinguin altres parelles, que representa moltes vegades més de dues cases d'avis fa que aquesta tradició hagi anat canviant i cada familía la va adaptant a la seva situació particular. Però encara així, aquestes festes segueixen conservant majoritàriament la seva caracter familiar, han perdut gran part de de el seu pes religiós, ja que cada vegada la societat és cada vegada més laica. 
Encara que el caracter de família i convivència familiar tendria que practicar-se tot l'any, i en la mayoria dels casos així és, tenen un valor afegit unes dates que faciliten i promouen aquesta convivència familiar i esperem que aquest caracter se segueixi conservant, encara que no estaria de més deixar de costat el protagonisme que des de fa uns anys ha adquirit el consumisme. 
Esperem que la profunda crisi que es viu aquest any serveixi per a posar en el seu lloc cada valor, el familiar i el del consum. És imprescindeble que es torni a la tradició de la reunió familiar, per a un dinar, un sopar, simplement pel plaer de reunir-se tots junts per a gaudir d'un dia familiar; i ens oblidem del pes que ha adquirit el factor regals, grans menjars (excessivament cars) i tot el que representa un consum que no té cabuda en les nostres tradicions ni en les nostres butxaques. 
Espermos que aquesta crisi ens serveixi per a retornar a les nostres tradicions i ens serveixi d'aprenentatge per a aprendre a recharzar el superficial i innecessari.
Molts d'Anys.

divendres, 18 de desembre de 2009

I ells, n'estàn orgullosos d'esser els més corruptes de l'estat? Per noltros són una vergonya

Tenim un diputat amb condemna en ferma per corrupció assegut en el seu escó. Ja ha quedat clar que cada diputat és titular de l'escó, i que per tant no se li pot obligar a dimitir, ha de ser una decisió lliure. Però el fet que tinguem clar que no se li pot obligar a deixar el seu escó no significa que els ciutadans estiguem contents amb la situació actual.
Perquè l'escó fora realment personal i intransferible, hauriem de tenir llistes obertes en les eleccions, però amb el sistema d'eleccions que tenim ara, el nostre vot és per a un partit, i automaticamente l'escó és per a la persona individual que està en aquesta llista.
Quants dels votants de UM va votar en les passades eleccions al senyor Vicens directament, i quants van votar una llista que tenia un programa que coincidia, mes o manco, amb les seves idees? I d'aquests mateixos votants, quants d'ells estan conformes amb que el seu vot a UM serveixi en aquests moments per a mantenir en el seu escó a un senyor que UM ha donat de baixa del partit i que ara resta adscrit al grup mixt i a més té una condemna en ferma de 4 anys de presó?
El que s'hagin generalitzat els casos de corrupció en aquesta CA no vol dir que els ciutadans hàgim d'acostumar-nos a això, i molt manco que ho vegem com una situació normal i inevitable.
Els ciutadans hem de manifestar el nostre rebuig a la situació i exigir que tots els politicos entenguin que no podem seguir mantenint amb els nostres impostos uns llocs per a unes persones que han demostrat àmpliament que són indignes de la confiança que els ciutadans van dipositar en ells en el seu moment.





Haidar esta en casa. Las miserias del mundo estan al descubierto.

Después de más de un mes de incertidumbres, de negociaciones y de contactos diplomaticos, desde esta madrugada Amunati esta en casa, en El Aiún, pero, ¿es motivo de satisfacción el que ella este en casa? Si tenemos motivos para alegrarnos, ya que se ha llegado a un acuerdo antes de que el mal fuera irreparable; pero, realmente es una verguenza para las sociedades democraticas, para la ONU y para la diplomacia internacional que se haya dado este caso.
Recordemos que lo único que había hecho hasta ahora la señora Haidar era reclamar su derecho a la autodeterminación, su derecho a reclamar vivir en un pais libre, no sometido a ninguna dictadura ni invadido por ningún vecino.
Por lo tanto el cúmulo de despropositos que se han dado en este mes y pico, no puede ser nunca un motivo de alegria, lo que se tendria que abrir ahora es un espacio de debate, y a la vez reactivar el proceso de Sahara, que fué anexionado unilateralmente por Marruecos, y así se ha quedado, sin que ninguna OTAN haya puesto en marcha un dispositivo para liberar el pais sometido al control del vecino; esto fué lo que paso en su momento cuando Irak se anexionó Kuwait, pero claro, todo tiene su explicación logica, Sahara no esta asentado sobre el mayor yacimiento de petroleo.
El derecho a la libertad de un pueblo viene determinado por la cantidad de dinero que pueda dar a ganar a las grandes potencias este pueblo, y a la vez, la falta de petroleo esta directamente relacionada con la capacidad de privación de libertades de este pueblo.
Lamentable el caso Haidar, pero ha servido para poner sobre la mesa la pobreza de espiritu de las grandes potencias, y la falta de valor que tienen en realidad los tan cacareados valores democraticos. Realmente lamentable.

diumenge, 6 de desembre de 2009

¿Derechos Humanos?

¿Están los derechos humanos por encima de los intereses económicos y políticos? Estas últimas semanas, con el caso de Aminetu Haidar, nos estamos preguntando que prevalece en la realidad, a la hora de tomar decisiones, sean políticas sean humanitarias, los derechos humanos o los intereses politicos. Tal y como se esta llevando el caso de Aminetu, esta el estado español respetando los derechos de una mujer que, no olvidemos, nacio con la nacionalidad española, y que hoy por imperativo legal tiene la nacionalidad marroquí, y su único pecado ha sido durante más de treinta años reclamar su derecho a tener su propia patria, Sahara, un pueblo que se vió sometido al dominio marroquí.
¿No deberia el estado español hacer prevalecer los derechos de esta mujer, ex-española, sobre los caprichos de un estado dictatorial y colonizador, por muchos intereses economicos que se compartan?
Pisotear los derechso de Aminetu Haidar, equivale a pisotear los derechos de todo el pueblo saharaui, una ves más.
La lucha que tenemos que liderar toda la sociedad es la exigencia de que este sea un caso que sirva para reactivar la lucha por un pueblo que fué nuestro hermano y que lleva demasiados años olvidado y abandonado.